Amb la tecnologia de Blogger.

Marxa Románica de Navas 8 de Mayo 2010


La Románica, es una marxa de 80.2 Km. y un desnivel de 4600 mtros acumulado, es la primera marxa nocturna de la temporada.

Para mi la marxa comienza el viernes a las 23 horas, cuando me voy a dormir el sábado me espera un día duro, me tengo que levantar a las 6 de la mañana, tengo que preparar una carrera popular y varias carreras infantiles, estoy nervioso, tengo un ojo cerrado intentando dormir y otro mirando por la ventana, esta lloviendo y mucho, estoy pensando en las carreras en que me haga buen tiempo y en que salga todo bien, llevo un par de meses trabajando en ello, las tres de mañana sigue lloviendo y yo dando vueltas por la cama, son las 6 de la mañana me levanto, igual he dormido 2 horas, miro por la ventana suelo mojado pero no llueve, nos vamos a las 7 a montar las carreras se despeja, creo que voy a tener un buen día, no paro, de atender a todo el mundo, la policía que me pone un pelin de problemas, que protección civil no me ayuda lo necesario, todos me preguntan cosas, corredores que se equivocan, megafonía que no va, empezamos tarde, corredores que se pierden, corredores que se quejan, padre de los niños que preguntan, pendiente de todo, por suerte también hay cosas que salen bien, a las 11.00 acaban todas las carreras, a desmontar la calle y preparar las clasificación y todos los trofeos, toca entrega de trofeos y entrevista con la radio valoración de carreras, por fin a las 14.30 se acaba me voy a casa a descansar lo que pueda que es poco a las 15.30 ducha y prepararme para irme quedo con mi cuñado a las 16.15, llegamos a Navas a las 17.15, cambiamos de chip, nos encontramos con los compañeros del CEI, saludos y abrazos, somos 22 del CEI, este año vamos a por el primer puesto de entidades, hacemos la foto con los compañeros y esperamos la salida, tengo una cosa en la cabeza, me gustaría llegar a las 8.00 hacerla en 14 horas, mi hija juega a futbol a las 9.00 y me gustaría verla, será difícil, el año pasado la hice en 15 horas, puntual suena la traca y empezamos, las maquinas del CEI, se van corriendo, Pedro Mulero, el Nen Josep, el ultimo fichaje Xavi Lozano, seguramente cuando yo llegue, estos llevaran unas cuantas horas durmiendo, yo me junto con la cupula del CEI, el presi, el vicepresi, Emili, nuestra guapísima Bea, mi cuñao Marcos, Dani, y yo mismo, vamos rápido, cualquier bajada trotamos, se une a nosotros el José María sola, y también nuestra compañera Altagracia, a si llegamos al Km. 18.6 la hora de la cena llegamos en menos de tres horas, muy bien, empiezo a tener síntomas de cansancio, empiezo a pensar que voy a pagar el día duro que he tenido, todavía hay luz, como siempre no comemos sino tragamos la comida, para salir rápido, empiezo a quedarme el ultimo del grupo, queda muchísimo para llegar, voy aguantado el ritmo de los compis, ya apenas corremos, ahora dolor de barriga, técnica grande, menos mal, que todavía me quedan pañuelos que me regalo mi amiga Olga, me quedo atrás, corro un poco para pillar a los compis, no me gustaría ir solo toda la noche, menos mal, los pillo, pero creo que los he atrapado, porque han aflojado, continuamos, me encuentro muy cansado, pero hay que sufrir, seguramente en la utmb, sufriré mucho mas, otro problema, otra vez técnica grande. ( Olga, acuérdate de regalarme mas pañuelos, que ya casi no me queda), me quedo solo, esta vez me cuesta mas tiempo enganchar a los compis, pero por suerte los pillo, voy tirando como puedo, en las subidas me quedo bastante atrás, me animan los compis, me ofrecen de todo, barritas, geles, pastillas, pero me encuentro muy cansado, se preocupan por mi, se lo agradezco mucho, le dijo que tiren, me sabe mal, que esperen por mi, llegamos a Puig reig Km. 48, de momento voy, sigo mantener el ritmo de mis compis, yo no tiro nunca, ellos tiran de mi, viene una subida, otro problema, me entran rampas en los cuádriceps subiendo, tengo que para, estirar y recuperarme, se me escapan, cuando llego arriba de la subida, corro para pillarlos, los vuelvo a pillar en la riera de merles, pasamos el río, que llega el agua por las rodillas y muy fría, ahora viene una gran subida, les pido los palos al presi, empezamos a subir, otra vez rampas, intento ir mas despacio, se me van los compañeros, creo que ya no lo voy a pillar, intento mentalizarme en que tendré que ir solo, son las 4 de la mañana, llego arriba, me relajo, me cambio de calcetines y hago un pipi, me encuentro en medio de la noche, solo, habrá que seguir, mi deseo de llagar a las 8 se esfuma, intento correr, pero no puedo, estoy súper cansado, intento poner un ritmo, echo de menos tener un mp3, para escuchar música, haber si alguien me regala uno, me vengo abajo, no tengo ganas de continuar, se me hace muy largo llegar al próximo control, se me pasa por la cabeza dejarlo, pero pienso en la utmb, será mucha mas duro, asi que para adelante ya sin correr, voy solo, tengo que estar muy pendiente a las marcas, si me pierdo ahora me hincho a llorar, eso me impide en pensar cosas que no quiero, por fin llego al control 7 Km. 62, bueno me quedan 18 Km., pregunto en el control por los compis, me sacan 20 minutos, pues ya no los pillo a llagar solo a Navas, seguimos, se empieza hacer de día me voy animando, viene otro repecho, bajo la mirada y para arriba, me acuerdo que ahora ya es todo pista buena, a las 7.50 llego al ultimo control, ya solo me quedan 7 km, voy a ver si llego a las 9.00, es terreno a favor un par de subiditas, intento trotar un pelin en las bajadas, pero apenas puedo, no estoy cansado, estoy reventado, me falta 1 Km. para llegar y se pone a llover me da lo mismo, tocan las campanas de las 9.00 y llego a Navas, al final han sido 15 horas, mismo tiempo que el año pasado, veo a los compis al final solo han llegado 10 minutos antes, nos saludamos, ni me ducho y me voy haber si consigo ver algo del partido de mi niña, por suerte, puedo ver los ultimo 20 minutos, por cierto ganan 9 – 0 contra las primeras, acaba el partido me voy a casa me ducho y me voy otra vez al campo, hacemos una butifarrada los padres de las niñas, estoy tan cansado que me duermo de pie, a las 13.00 acaba mi románica, por fin me puedo ir a dormir.

Juan Paredes

Vocal de marxes del CEI-CATALUNYA

Publicad per: CEICATALUNYA - de maig 29, 2010

SORTIDA DEL CEI DEL 23/05/10

Dia: Diumenge 23 de Maig
Durada Aproximada: 5-6 hores
Distància: 20 Km. (amb possibilitat de retallar en funció de les circumstàncies)
Comarca: Baix Llobregat
Dificultat: mitjana/ baixa
Hora de trobada: 8h
Punt de Trobada. Ermita de Bruguers. Carretera de Gavà a Begues km 4,6
Organitza: PACO empo@arrakis.es

MAPA
http://maps.google.com/maps?z=17&q=41.3149539117,%201.9618535042%20(Carretera+Begues%2C+km+4%2C6+-%20Gav%C3%A0+-%20Barcelona+-%20Espa%C3%B1a+-%2008850)

Com arribar: el millor es agafar la C-31 I sortir com si anéssim al CC Barnasud i, de seguida, veurem les senyals de la carretera de Begues (com si anéssim a la sortida de la marxa del Garraf)

Bruguers- Castell d’Eramprunyà- Begues- Cami Ral- SANT CLIMENT DEL LLOBREGAT- Bruguers

HISTÒRIA i CULTURA

Ermita de Bruguers

Construïda per Ferrer de Sant Martí al segle XIII (d'aquesta època és l'absis). La nau i la façana són del segle XV. El seu nom originari era Santa Magdalena de Sitjar.
Des de l'ermita de Bruguers fins al castell d'Eramprunyà, seguim el GR 92 per un camí que s'enfila i que és una mica costerut.
En aquest tram podem observar de seguida a mà esquerra l'Arc natural de Bruguers: es tracta d'un gran tafone, és a dir, d'una roca de gres foradada pels agents erosius meteorològics.
Més amunt veurem les roques característiques de tota aquesta zona: es tracta dels gresos i conglomerats vermells. Són roques sedimentàries del període triàsic de l'era mesozoica. Estan constituïts per grans de quars i òxids de ferro, el responsable del color vermell.
Arribats al castell, podem gaudir d'una magnífica vista panoràmica.


Castell d'Eramprunyà

El document més antic que en parla és de l'any 957. L'any 1323 el rei Jaume II ven a Pere Marc la baronia d'Eramprunyà, moment en què comença l'època més gloriosa del feu.
El castell està situat en un lloc molt estratègic per poder controlar i defensar els seus dominis: les terres de les actuals poblacions de Castelldefels, Viladecans, Begues, Sant Climent i Gavà.
El castell consta de dos recintes: el recinte sobirà o superior i el jussà o inferior. Primer trobem és el recinte jussà, on hi ha la capella del castell, antiga parròquia de Sant Miquel d'Eramprunyà, d'estil romànic, encara que ha sofert moltes transformacions. També trobem el seu cementiri de tombes antropomorfes, totes orientades d'Est a Oest i una cisterna construïda als segles XIV-XV, de forma rectangular.
S'accedeix al recinte sobirà per una passarel·la de fusta en substitució d'un pont de pedra que hi havia originariament. Tot el recinte sobirà està envoltat d'una muralla. Hi ha el portal o cos de guàrdia encarat a la vall que té un gruix de 90 cm, i una arquera romànica en la qual encara es conserva una arcada d'1,5 m d'amplada, una sala on es poden veure arcs de punt rodó, restes d'una cisterna i de dues cambres.


Camí Ral

L'origen del Camí Ral va ser el període Romà i des d'aleshores va ser utilitzat com a camí de pas del Llobregat fins al Penedès. Durant l'edat mitjana va ser una via de comunicació molt important que comunicava Barcelona amb Tarragona ·
EL CAMÍ ROMÀ: Sant Boi era un lloc molt important en l'època romana era un lloc estratègic per creuar el riu Llobregat.
EL CAMÍ RAL MEDIEVAL: Durant l'època medieval, el camí Ral va esdevenir una via de pas molt important.
La primera referència històrica que es coneix prové de textos àrabs on descriuen les batalles que van tenir lloc a Begues.
Per seguir el camí Ral, el pas del riu Llobregat es feia per una barca assegurada amb cordes a les dues vores del riu. Es va construir un pont de fusta per poder passar millor pel riu però una riuada se'l va endur.
EL DECLIVI DEL CAMÍ RAL: La importància del camí Ral com a via de comunicació declinà ràpidament en construir-se entre els anys 1770 i 1802 la carretera de l'Ordal.
El camí Ral va seguir sent de gran importància a nivell local, però poc a poc va anar quedant en desús.


ITINERARI

Des Bruguers, seguirem el GR 92, fins al Castell d’Eramprunyà, cota màxima de la sortida.
BRUGUERS (235 m).- Ermita de Bruguers; situada al peu del turó al cim del qual s'aixequen les restes del castell d'Eramprunyà
De l'esplanada que hi ha davant de l'ermita de Bruguers, i de cara al castell, es va pel camí normal d'accés al castell que surt per l'esquerra al costat d'una barana; a la dreta hi ha unes petites representacions dels Misteris de Glòria en ceràmica.
Entrem en el Parc Natural del Garraf; el camí, molt popular i concorregut, puja per entremig de grans pedrots.
ROCA FORADADA.- A l'esquerra es pot veure el seu espectacular arc natural. El GR Segueix pujant, envoltat d'abundant vegetació, fent algunes giragonses i alternant els trams coberts d'abundosa vegetació amb altres d'oberts que ofereixen grans panoràmiques sobre la plana del delta del Llobregat. Convé anar pel camí i no inventar dreceres per a no erosionar el terreny
Bifurcació.- Es desemboca al bell mig d'un revolt de la pista que va des de la carretera de Begues fins al castell d'Eramprunyà; si es va a la dreta de seguida s'arriba a l’esmenta’t castell. Enfront hi ha una gran panoràmica amb la vall de can Perers amb la Morella al fons i, més properes, les Agulles.
CASTELL d’ERAMPRUNYÀ
El GR 92 va cap a l'esquerra tot baixant. Al davant, en primer terme, hi ha el turó de la Desfeta amb una torre de vigilància d'incendis al capdamunt.
La pista passa per entremig dels marges de la capçalera del talús fet per salvar el petit fondal que separa el turó del castell del de la Desfeta; tombem cap a l'esquerra.
Bifurcació.- Agafarem el camí de la dreta que puja lleugerament cap a la carretera de Begues . En arribar al camí a les Planes, agafarem a ma esquerra fins anar a buscar la pista que va paralela a la reiera de Begues, Creuem la carretera i ens endinsem al poble fins enllaçar amb el Camí Ral de Barcelona a Vilafranca
Passarem per la Creu de Terme Construïda l'any 13.. a l'encreuament del camí Ral de Barcelona a Vilafranca amb el camí que duia a l'església. AIs anys 30-40, la creu original es va traslladar davant de l'església nova del poble, mentre que uns metres a llevant de l'antic emplaçament es va restituir una copia sobre la base de pedra (gres vermell) original.
Seguirem per Can Grau del Coll, Masia ja esmentada al s.XIII amb elements romànics i gòtics. Situada al Coll de Begues, just en el punt on el camí ral de Barcelona arribava al pla de Begues. Antigament havia estat un hostal anomenat Mas Albareda i abans Mas Conquista.
Deixant la carretera a torrelles, passarem per la Roca del Barret, roca formada per conglomerats de gres vermell amb còdols de riu. Sota la roca s'estén el Pla de les Bruixes. En aquesta cruïlla de camins, poderm optar però està previst passar per la masia abandonada de Can Bruguera, masia que pertany al terme de Torrelles
L'itinerari segueix el Camí Ral en direcció a Sant Climent, passant pel Puig d’Endi, la Correrada, (amb l’opció de baixar a la riera de salom per Can Colomer i pel Mas de les Valls), l’ermita del Roser, el Coll de la Creu i el Cementiri de Sant Climent, carenejant mentre veiem el mar, l’ermita de Sant Ramon i, al fons, Barcelona.
Al cementiri agafem la pista que surt a la dreta del GR 92 i , en uns 500m l’abandonem per agafar una a ma esquerra que, desprès d’una petita baixada, pujarà en direcció a la collada de Can Bori, (sud-oest), situada al davant.
COLLADA DE CAN BORI.- Arribats a la Collada, baixem una mica per la pista que va de Sant Climent a la Carretera de Begues, fins enllaçar amb el GR 92 que agafarem per baixar a can Amat.
RIERA DE SANT LLORENÇ.- Es creua a gual.
CAN AMAT.- Es gira a la dreta i es continua per una altra pista més principal. Al cap de 50 m es creua una cadena. Se segueix remuntant la vall de la riera (oest).
Atenció! En una ampla corba a la dreta, amb vista sobre el castell d'Eramprunyà es pren un camí a l'esquerra que remunta la petita vall.
FONT DEL MIRACLE.- A la dreta, a un lloc espès de vegetació. El camí va redreçant la pujada.
URBANITZACIÓ DE BRUGUERS.- Parc infantil, es continua per la dreta, per un carreró
Carretera BV-2041.- Cal creuar-la i seguir-la uns 40 m a la dreta
BRUGUERS (235 m).- Ermita de Bruguers

Publicad per: CEICATALUNYA - de maig 10, 2010

7è Meridià Verd



A les 05.55 arribava el darrer autocar amb participants, el que venia del Masnou, ara ja hi érem el CEI al complet!

Una vegada tots havíem recollit el dorsal, vam procedir a la “foto institucional”.

En principi la cursa començava a les 06.00 però degut a l’endarreriment dels autocars, vam sortir passades les 06.15, un a un vam anar passant pel “codificador” de dorsals, gairebé dels últims.

Els primers corriols i desnivell positiu va provocar una filera de formigues, i vam aprofitar per compartir les primeres bromes de la jornada.

La previsió de pluja era força alta però de moment ni una gota.

Una vegada vam arribar dalt de Sant Segimon ja vam poder respirar i el camí es va anar obrint, vam poder començar a trotar una mica. La baixada al control 1, Collformic, va servir per deixar anar les cames i pujar l’adrenalina. 1er control, i gairebé la colla del CEI aplegats.

Vam continuar tots una estoneta junts fins que la Dolo i l’Emili van encapçalar el grup i ens vam anar estirant.

La baixada del Pla de la Calma com sempre s’agafa amb moltes ganes, ample i gens complicada, però acaba esgotant les cames. Després d’una estona baixant divisem el pantà, baixem una mica el ritme, i poc tros més, i ja tenim el 2on control, allà estaven la Dolo i l’Emili que ja havien fet l’avituallament i ens van esperar, i vam sortir tots junts amb moltes ganes i bones sensacions.

A l’arribar a Cànoves amb la Dolo vam fer una tècnica a la civilitació, i ràpid vam agafar als nois que molt amablement ens van aguantar els pals per facilitar la “immersió” al forn del poble sense alterar massa la pau i la tranquil·litat d’un dissabte matí que allà s’hi respirava.

La xafogor apretava de valent però la pluja s’hi resistia, només havíem tingut algunes gotes.

Passem el control 3 i cap al 4 l’Emili, la Dolo i jo ens avancem una mica de la resta. L’Emili ens anava marcant un ritme molt bo, i intentàvem seguir-lo sense fer-lo esperar massa, jo amb més dificultat que la Dolor, jeje...

Sense adonar-nos ràpidament veiem de nou civilització, i arribem al control de la Roca, el número 4, molt frescos, és el control del dinar. Caldo Aneto, un plat de pasta i si et quedaves amb més ganes, butifarra amb una llesca de pa, i fins i tot, cafè i pastes, quin luxe! En aquest control estava el Pere, el “boss” de Probike/Intempèrie.

Al passar la urbanització de la Roca ens quedava la pujada a Sant Bartomeu, que tot i ser fàcil tècnicament parlant, sabíem que es faria dureta, però a “rebuf” de l’Emili, vam superar-la bé.

Mentre anàvem passsant cómodament els quilòmetres la Dolo ens anava explicant la gran i admirable aventura de Sables, jo tenia mil coses a preguntar-li! I l’Emili ens anava adoctrinant amb curiositats del medi que ens van encantar!

I rient, xerrant, compartint experiències i plans, parlant del nostre dia a dia, vam arribar al “minitunel”, passat el qual estava el control 5, el que jo anomeno el control de la benzinera, i ara sí, cap al final!

Afrontem la darrera pujada amb ganes i amb la pluja latent però no present.

I la darrera anècdota divertida de la marxa, (eh Dolo!), ens vam acabar arrastrant per la riera del Masnou, diguéssim que era com una prova d’obstacles, dubtes i olors, jeje...

I fent l’últim sprint, i arribant gairebé a la meta, l’Emili molt amablement ens esperava per creuar junts la meta!

10 hores de marxa, d’aprenentatge, esforç, paisatges, sensacions, i mooooolt bon rotllo!

Com sempre, cada vegada que creues una meta d’aquest tipus, és una alegria que és difícil descriure, has de viure els km’s previs per valorar l’efecte posterior.

Vam fer unes fotos, vam recollir el caldo i la samarreta, i el millor, a ficar les cames a la platja!

Poc després entrava a meta la presidència del CEI!

Estiraments, menjar algo, i cap a casa!

I a pensar en el proper cap de setmana, Navàs, que segurament serà una marxa passada per aigua barrejada amb il·lusió!

Bea

Publicad per: CEICATALUNYA - de maig 07, 2010

Sender de Taradell PR-42


Dos quarts de nou tocats del diumenge 2 de maig, a l’aparcament de Taradell, uns quants Socis i simpatitzants del club ens trobem per fer una circular per les terres d’Osona, grata i desconeguda comarca.

No comencem molt bé, tenim dos baixes, el Pedro amb una bolsitis (Pedro vas corre massa ahir) i una indisposició d’última hora del nostre vocal de marxes, el Juanito, però tot i així, 12 valents iniciem el recorregut. Pintoresc, entretingut i descobridor de la zona, amb monuments mortuoris i amb un aplec sardanístic. Per cert, van ser molt amables pel seu oferiment d’entrepans de botifarra, vi i, com no podia ser, de cafè amb gotes o llet condensada.

Una gentilesa de la gent d’Osona i en concret de Taradell. Gràcies, amics, l’any que ve tornem.

Així hem anat passant el matí d’un dia no molt solejat, però agradable per caminar, amb les seves anècdotes (el Presi es deixa el bocata a casa i es menja la coca del Pedro que no ve).

Ja veieu, companys, qui no surt es perquè no vol. Ahir el Meridià Verd, avui una circular per Taradell. Som Entitat i Club, som un grup d’amics que ens agrada la muntanya sigui com sigui, en resistència o en passeig. Això es el Cei, una variació del excursionisme clàssic.

Estem preparant la propera per a finals de mes. Animeu-vos, que aquí tenim per a tots i aviat per a més, només necessitem propostes. Vosaltres feu club, vosaltres sou el Cei.

Xavier Sans i Cordomi

President del Cei-Catalunya

Publicad per: CEICATALUNYA - de maig 06, 2010

SENDER DE TARADELL

Diumenge 2 de Maig
Durada Aproximada: 4:30 hores
Desnivell acumulat: 380m
Distància: 14,800 Km.
Comarques: Osona

Dificultat: mitjana/ baixa

El sender de petit recorregut PR-C 42 de Taradell te una distància total de 14,8 km. i és circular. El desnivell acumulat és de 380 m. i la durada aproximada és de 4 hores i mitja.
Cal portar esmorzar, aigua, roba i material apropiat. Imprescindible moltes ganes de caminar i disfrutar.

La sortida serà del pàrking situat a la Ctra. de Montrodon cantonada amb el Carrer Sant Genis . La sortida serà entre les 8- 8:30 del matí, és demana confirmació per no deixar ningú a Terra.
La camida és circular i es farà en sentit antihorari. Iniciarem la sortida direcció al Pujaló, Pineda com queden ja poquetes, agafarem el camí que segueix cap al camp de golf tot vorejant –lo. Creuarem la Ctra. de Balenyà agafant el camí fins a la tomba dels Sequers de Gasala passant a prop del monument a l'expedició catalana Everest 85, que va ser la primera expedició catalana que va pujar al cim del món. Continuarem cap al
Castell de Taradell, on farem la parada per esmorzar. Allà podrem gaudir d’ una visió fantàstica de la plana de Vic i un paisatge molt maco. Llavors baixarem pel camí que va al Mas de Mansa però uns metres abans ens desviarem fins arribar a la collada de Taradell. Aquí agafarem forçes per poder pujar fins a dalt de l’Enclusa. Punt més alt del municipi (867 m.) seguirem la cinglera fins arribar al camí que porta a Vilalleons, a dalt de tot de l’urbanització de la Roca.D’alllà agafarem un caminet fins arribar a la Font del minut ( Hi hagi sequera o abunància d’aligua sempre tarda un minut per omplir un litre). Un cop arribats aquest punt agafarem un corriol per l’obaga del Pujol ( masia que té una alzina monumental ) . Un cop passat el Pujol tornarem a passar pel límit una petita cinglera que ens conduirà als horts de la Riera de Taradell. Arribarem al poble per el barri de la Sagrera que un cop haguem creuat la riera ( si hi ha aigua ens haurem de mullar una mica els peus........) entrarem al Parc de la Font Gran . Un parc fluvial a petita escala però on hi trobem un arbre monumental juntament amb la font més emblemàtica del poble. Seguirem cap als carrers del nucli antic de Taradell passant per el carrer de la rectoria i l’església. A un centenar de metres tornarem a trobar amb els cotxes que ens hauran esperat pacientment mentre nosaltres haurem gaudit d’una esplèndida caminada


Al seu costat hi trobem el plàtan centenari de més de 20 metres d'alçada, arbre catalogat com a monumental de Catalunya.

Com arribar:

Amb cotxe:
Per la C-17, sortida de Taradell, agafeu la BV-5306 a l'alçada de Malla
Venint de Sant Miquel de Balenyà, per la BV-5305
Venint de Vic, per la B-520. passant per Sta. Eugènia de Berga
Venint de Viladrau per la B-520
Amb autobús amb l'empresa Prat, línia Taradell-Vic (T.938 126 411)
Consultar Pagina http://www.taradell.cat/ com arribar a Taradell.

Distàncies quilomètriques a Taradell:
Vic -> 8,6 Km
Barcelona -> 66 Km
Girona -> 68,2 Km
Lleida -> 164,7 Km
Manresa -> 51,1 Km
Tarragona -> 156,3 Km
Confirmacions:
j.paredes@ya.com
Vocal de Marxes
Publicad per: CEICATALUNYA - d’abril 26, 2010

Les pedres del camí. Crònica de la Tramuntana


Com si fos una premonició, tot va començar al desembre passat, quan el nostre estimat president va tirar la pedra, proposant anar al UT Serra de Tramuntana (UTST) per desprès amagar la mà i fer mutis pel for. El fet es que fins a cinc elements/es del CEI: en Patrick, la Bea, l’Emili, el Dani i un servidor, ens vam inscriure sense saber molt bé on anàvem a petar.

Els dies previs resolent els temes d’intendència, que si avions, hotels... Per acabar el divendres 9, sortint pitant de la feina i arribant tot just per embarcar i el Dani una mica agobiat .No ens dona temps nio a pixar a l’avió i ja arribem a Mallorca i, desprès d’un parell d’autobusos ens plantufem a Son Moix havent fet 3 coneixences: l’Oriol que, malgrat la pinta, està fet una màquina (va acabar en 18 h) i dos Ironman /woman (el Juan i l’Olga) del Baix Llobregat. Joder quin nivell!

A l’hora indicada, passa un autocar que s’atura davant nostre a indicacions de l’Emili. Es que estem a tot arreu. I no només això. Llista en mà, la Bea exerceix d’organitzadora de l’autocar... el CEI ho acapara tot!!

Arribem al lloc de sortida (un refugi a les afores de Pollença) amb un parell d’horetes i, com fa un fred que pela i no hem jalat, busquem un antro, convenientment assessorats pels companys d’Alcanar, que estan en tot i a totes. Ens perdem el briefing (i quasi millor, així no ens enterem de la que ens ve a sobre...), però les torradetes estan de mort.

A l’hora en punt, una speaker que ningú escolta molt, dona la sortida i.. allà que anem. El Dani no acostuma a córrer (deu ser a l’inici) però jo imposo un trote perquè com soc agonies (o potser perquè temo no poder fer-lo desprès) , estic agobiat pels temps de pas i talls.

El cert es que anem fent durant la primera hora, tot i que també som dels primers que deixen de córrer... Desprès una petita pujadeta per anar escalfant, que fa molt de fred i primera caiguda del menda, que va mig sobat i no portem ni dues hores... Total arribem al primer control, km 16, en 2h 22’, a 45 del tancament: espectacular. Jo perdo el temps reparant la rascada (em posaran 10m de bena que serà el meu tret distintiu al llarg de la marxa) i m’oblido avituallar aigua. Total: fins al control de Cuber (km 32) només haure begut ½ litre...

Ara bé una forta pujada, (la primera de les tres grans de la prova) i em trec els pals, que mestre només es el Miquel, i els que m’acompanyen, l’Emili i el Dani (que ni tan sols els ha portat, per no caure en la tentació...). Però la veritat es que com estem frescos (i fa fred) ben rodejats de gent, es fa relativament fàcil. El pujadot es de cal deu, desprès hi ha una baixada de les en diuen tècniques (es a dir, plena de pedres) que ens indicarà com serà tot el camí, per tornar a pujar i baixar un bon desnivell; anem planejant al costat d’una canalització d’aigua, lletja i rodejada d’aigua per tots cantons: al principi anem primmirats mirant de no trepitjar aigua. Desprès... passem per on calgui i tira milles. L’Emili va comentant per on passem i per on hem de passar, que per això es va fer aquet GR (221, anomenat Pedra en Sec: toma castanya per haver-lo sapigut!!!) en unes vacances (això sí, per etapes...)

Desprès del control planegem al costat de l’embassament de Cúber. A mi m’hauria agradat trotar, però aquest dos van petant la xerrada i em dic: bueno a la baixada a Sóller...I una merda! La baixada té nomes 2.000 esglaons dels de pas i mig, carregats de pedra per tots cantons, i trotar, tot i que es pot, et destroça els peus. Jo noto una petita contractura a la planta del peu (que ja es lloc per fer-se una!!!) però es tan llarga la baixada que em dona temps per fer una tesi sobre com posar el peu dret per no fer-me tant de mal. Tot i així, a estones hem d’esperar a l’Emili que ha decidit que tanta pedra no es bona pels seus peus i ronyons i s’ho pren amb calma. Arribem a Sóller ja de dia, amb una 1h 15’ sobre el temps de pas: no m’ho crec ! A aquest ritme aquests arribaran a veure el Madrid-Barça!!!

Desprès de Soller, camí de Deia uns maquets esglaons, unes vegades de pujada i altres de baixada, ens machacaran els peus i faran que no progressem retallant temps sinó que ens mantinguem en l’hora i 15’, veritable obsessió del menda, que apreta per sortir ràpid dels controls, sobre tot a l’Emili, que s’ho pren amb la calma del savi... Una mica abans d’arribar a Deià comença la pujadeta fins el poble i ens avituallem al refugi de Can Boi. Portem quasi la meitat però algun il·luminat ens diu que ara comença de veritat (¿?) la marxa: collons i el que portem es broma o què?. Ens posem fins les botes de jalar i carreguem aigua que sembla que apretarà la calor en la segona pujada que t’hi cagues: els cingles de Rullán, que ens portaran a Valldemosa.

Al principi la cosa es soportable, perquè pugem per pista en ziga zaga , però aviat ni pista ni hòsties, ala, prop de 800 metres en 5 kms: el Dani s’ens va i l’Emili va fent la goma fins que treu els pals (fixeu-vos com seria la pujada per veure aquesta imatge...). Jo m’he fotut un gel i em faig la il·lusió de que vaig bé. Arriba un moment que em paro perquè no puc mes i faig que tiro una foto: descobreixo a baix al mar, una illeta amb una roca foradada (desprès resulta que tothom va fer una foto similar: no estamos tan mal...). Quan penso que s’acaba la pujada, apa, gir a la dreta i... mes pujada, això i la calor que comença a fer, em tenen desmontat. Afortunadament, “no hay mal que 100 años dure” i al final si que deixem de pujar i, a sobre sopla una brisa molt maca i, les vistes.... es veu mar per tots els cantons i el camí és senzillament espectacular. Ens aturem uns moments i lamentem no esta per romanços i seguim caminant carenant al principi i baixant cap a Valldemosa, ens perdem un parell de vegades però recuperem el camí, gràcies a un pobre home que, amb al samarreta de la MM 2009, baixa mes lent que nosaltres, però com que no es perd, acabem arribant al mateix temps al pla.

Jo voldria trotar però el terreny es tan complicat i no hi ha unanimitat al respecte, total que baixem rapidet i a altre història. A Valldemosa arribem si fa no fa, amb l’horeta i 15 de marge que ens vam crear des de Soller. Algun graciós vol animar-nos i ens diu alguna cosa com “ànim que només us queda una marató...” i més o menys pel mateix temps ens arriba un sms del presi, que està en tot, però no en el que ens queda (diu : “ànims ja us queda poc”... sense comentaris). Es lo que te fer aquestes coses, que a 43 kms li diuen poc....

Apa, 10 kms més trencacames de pujades i baixades i la jalamenta. Son les 3 de la tarda i només tenim una hora de marge, ens hem encantat una mica però tot i això, els col·legues no perdonen els espaguetis i el pollastre. Jo no puc jalar amb la calor, però m’obligo (una mica) . Sortim amb renovades forces cap al darrer control, que està a 14 kms, i triguem 3 horetes de res. I es que primer pugem més del que semblava pel perfil ( i això em desmoralitza) i desprès anem fem puges i baixes trencadors . Arribem al darrer control, on carreguem aigua, jalem una miquetona, i fem grup amb un parell d’illencs que s’han fixat en el ritme que ens posa el Dani i volen garantir l’arribada. Apa, la darrera pujada del dia, S’Esclop. Primer per carretera, desprès per pista... i jo que m’he fotut un “coup de fuet”, vaig que me las pelo (al darrera del Dani, es clar). Fins i tot quan s’acaba la pista em poso xulo i passo a marcar el ritme, durant poc de temps perquè el Dani està incommensurable. Els illencs van comentant el que queda de pujada, per on hem de passar... i clar, quan s’equivoquen i resulta que queda més del que pensaven.. me cagu en tot!!!. Afortunadament, la briseta que sopla, la posta del sol que veiem, i el fet que cada vegada quedi menys de pujada, ens van animant. Està mal dir-lo encara, però això sembla que quasi està al sac això de la Tramuntana. A dalt de tot ens aturem a contemplar el paisatge i la posta de Sol i el Dani aprofita per demanar que tiri un altre que està fins als dallonses de fer de llebre.

Els illencs, que anàvem pegats com paparres, es revelen uns guies extraordinaris pel tram que ens queda. I dic tram perquè, de camí, hi havia ben poc: baixem pel ben mig d’un empedrat de nassos i conforme es va fent fosc, ens fem creus de com s’ho farà la vintena o així de gent que portem al darrera. Pedra sobre pedra, baixades pedra a través, girs inversemblants amagats al darrera d’arbres, m’enrecordaré per molt temps de la baixada de S’Esclops. Afortunadament el marcatge es bo i està il·luminat per no perdre molt la traça. Arribem a un corriol primer i desprès a una pista, que fan baixada pronunciada, i ja comencem a tenir els nervis propis de l’arribada pròxima. Comencen els sms preguntant on estem i, quan agafem la carretereta, em poso a fer trucades: al primera al presi, per agrair-li molt amablement la deferència que va tenir en pensar que aquesta marxa podria ser interessant...Li anuncio la imminent arribada, que es farà esperar més del comte perquè algun capullo ha tret les marques a uns 2 kms del final... desprès de donar un parell de voltes, i trucar 2 vegades a l’organització la solució es anar per carretera i fer un parell de kms addicionals: no vindrà ara pas d’això, però vaja, fa una gracieta... Al final, escortats i guiats per la policia local d’Andratx, fem l’entrada a la meta, en fase de desmuntatge, en 22h.56’.

Entre que arribem a l’hotel, ens dutxem i tot plegat, s’ens fa 2 quarts d’una. Ens posem al catre i quan despertem, l’Emili ja ha marxat que tenia un vol matiner. Nosaltres dos ens fotem un esmorzar de collons: mengem de tot i en quantitat, i petem la xerrada amb en Jordi Ballesta, en Massa, i al pobre Bea, que es va perdre en arribar a Deia i ja no la van deixar sortir. Total quasi ple pel CEI, 4 de 5 finishers.. Estem sorprenentment frescos i pensant en lal gent del club, que ara estarà fent al Molins Vilafranca: fa dos anys, va ser el lloc on uns quants vam parir aquesta idea del CEI i, ves quina cosa, ara arrasem a la CCCR i ens dediquem als extres: TransGranganaria, EcoTrail de Paris, Marató de Barcelona, de la Vall del Congost, Marató dels Sables... Es espectacular el nivelaso. Però això es una altre historia, la historia que dia a dia fem la gent del CEI.

Paco Ramos

Finisher UTST 2010

Vicepresident del CEI

Publicad per: CEICATALUNYA - d’abril 20, 2010

L’ECO-TRAIL DU PARIS

No sé per on començar. Tampoc sé com explicar-ho. Ni tan sols sé si creure-m’ho.

Haver completat l’Eco-trail de Paris en el temps establert. És una experiència que no oblidaré en molt i molt de temps!

Aquest trail,per mi, no comença el 20 de març de 2010, sinó que s’inicia en el compte enrere al novembre de 2009 quan desprès d’haver-me inscrit m’adono que el temps màxim són 12 hores i mitja. ‘Uff!!’,vaig pensar. ‘Aquí m’haig d’entrenar de valent. Així que a participar a totes les curses i mitges maratons que puguis’.

Faig varies curses d’entre 10 i 15kms i dues mitges maratons (la de Mataró i la de Granollers), avanço el meu despertador a les 6.30/6.45 per sortir a córrer tres cops per setmana. Tot per acostumar-me a córrer un seguit de kilòmetres sense parar. Sí,sense parar! Ja en tinc prou arribant dins de temps.

Per fi arriba el cap de setmana del 20 i 21 de març. Semblava lluny però ja està aquí . M’han passat els mesos volant i complir el repte és una realitat.

La distància del Trail de Paris és de 80 kilòmetres amb un desnivell de 1500 metres positius , on la sortida es situa a la Base Regional de Loisirs a St. Quentin-en- Yvelines i l’arribada a la Torre Eiffel. El temps limitat s’acompanya d’un temps estrictes als controls i avituallaments.

Arribem a Paris divendres a la tarda, ens dirigim a l’hotel, preparem la motxilla amb tot el material tal com estableixen les normes :camel-back de dos litres, menjar, dos frontals, piles de recanvi, manta tèrmica, xiulet i banda reflectant entre d’altres coses. I, cap a la Torre Eiffel!! On recollim dorsals, bitllets de tren que ens portarà a la sortida, i altres materials. Per aclarir alguns dubtes, parlo amb un dels organitzadors que m’aconsella fer els primers 21 kilòmetres non-stop i m’informa que els següents 31 kilòmetres seran sense avituallaments i on es concentren els 1500 metres positius. Una mica trenkakames, per dir-ho així. És on es retira més gent.

Comença a ploure. La pluja, juntament amb el fang, serà una de les meves companyes durant el Trail. Unes sis o set hores, més o menys.Uns altres companys seran els tres mP3s que porto, per si s’acaben les piles i amb diferents tipus de música per animar-me.

Matí del dissabte: ja ho tenim aquí. Anem a l’estació on agafem el tren cap a St Quentin. Està ple de corredors, i estableixo conversa amb un noi francès que parla molt bé l’anglès i m’explica que ja l’ha fet tres vegades. Tot un expert, així que prenc nota d’alguns consells més.

El pensament de ser capaç de córrer 80kms de Trail cap a París i ,sobretot, d’entrar en el temps és el que tinc a la meva ment.

1600 persones ens situem al punt de sortida: un camp al mig de no sé on. L’hora de sortida :12.30 migdia. Ha estat plovent mentre ens esperàvem i ja estic una mica nerviosa.5,4 3,2,1....pam! comença la gran prova.

Com us podeu imaginar els primers 20kms estan congestionats de gent que no para de córrer però sempre cautelosos. Queda molt per endavant, em fixo només en els 20kms que haig de fer i penso:’ haig d’arribar amb temps al primer avituallament’. Com podeu notar m’animo a mi mateixa, tot i que l’alleh,alleh és present. Arribo al primer control, queden ¾ d’hora per tancar, així que em dic: ‘Vinga, no pots perdre temps!’carrego aigua, menjo una mica i a per els següents 31kms non-stop.La pròxima sessió és més llarga i per mi aquests kilòmetres són clau. Parlo amb l’Isma, que m’anirà informant durant tot el Trail del que em trobaré amb unes hores de diferència,clar. I sobretot, m’anima durant tot el trajecte. Gràcies!! També vull donar les gràcies als meus fills que a la seva manera m’han animat. Encara tinc en el meu correu el mail que en Jordi em va enviar en que deia: ‘Mama,que corris molt ràpid per París’.

Seguim. Focalitzo la meva visió amb la gent que va davant meu i que porta un ritme que puc seguir. Km 43: la meva companya és aquí. La pluja. Tot i que molt més abans els meus peus han suportat el pes del fang que s’ha enganxat a les sabates. Entrem en un Observatori i per un instant veig la Torre Eiffel, però sé que estic a meitat de camí. Però m’animo:ja n’he fet 43 i vaig bé de temps. Haig de seguir endavant ,al meu ritme clar. Hi ha un control, on em revisen el material i em fan posar la banda reflectant. Comença a enfosquir-se el dia i ara no sóc conscient de quina hora era.

Arriben els 50 i un bon avituallament:coca-cola, xocolata, formatge, més coca-cola i més xocolata. És un moment màgic tot i que ha estat dur. La concentració ha estat magnífica i observar el terreny sota els meus peus ha estat dur.

A per els següents 10kms! Els faig en una mica menys d’una hora per què no vull que em parin en un control per falta de temps. Ara si que em doldria i trec força de no sé on. Arribo al km 60 i pregunto: ‘Vaig bé de temps?’ I un noi em diu:’sí, vas bé. Ja està fet això.’

A la distància les llums de París i el color viu de la Torre Eiffel. No m’importa reconèixer que m’emociono. El viatge arriba a la seva fi.10 kms més,un altre avituallament i l’última empenta: uns 10kms al llarg del Sena cap a la Torre Eiffel. Es fan llargs perquè sembla que tinguis l’arribada molt a prop i no és així. Però arribo,passo l’últim carrer i no m’adono que estic passant per una passarel·la situada dins la carpa,sota la Torre, i els temps que marca el rellotge són les 12.56. Falten 4 minuts per què s’acabi els temps . D’això no en sóc conscient i no veig ni a l’Isma. Sé que tinc que pujar al primer pis per completar el meu somni i em dic: ‘Amunt, ja és teu’. Escales amunt, entro a l’arribada , sona el meu xip i : s’apaguen els llums. S’acabat el temps.

Com he dit al començar aquest escrit, encara no m’ho crec. Tot i que ara que he estat redactant el meu trajecte d’aquesta prova he pogut anar assimilant el que ha fet possible aquesta realitat. Per mi era tot un repte i vull agrair a tots aquells que van creure possible aquesta possibilitat d’acabar dins de temps i que em van enviar tanta energia positiva. Crec però, que si no hagués fet els deures abans de la prova, les meves cames i sobretot el meu cervell no haguessin resistit.

Olga Sánchez

Publicad per: CEICATALUNYA - d’abril 12, 2010

Transgrancanarias 2010


Garraty inclino la cabeza hacia adelante y siguió avanzando medio adormilado. Allá delante, en alguna parte, estaba Freeport; pero no llegaria allí esa noche, ni mañana. Faltaban muchos pasos. Quedaba un largo camino. Y todavía tenia en la cabeza demasiadas preguntas y no suficientes respuesta. toda la Larga Marcha parecía un amenazador interrogante. Se dijo que una cosa como aquella debía tener un profundo significado. seguro que era asi. Una cosa como aquella tenia que proporcionar una respuesta a todas las preguntas.
( La Larga Marcha STEPHEN KING )

Be intentaré fer una petita crònica del meu pas per la transgrancanaria d’ aquest any.

Per segona vegada tornem a ser a les Canàries , una edicio amb sorpreses que els corredors varem patir ( calor, recorregut , la teca es un cas apart poca i masa lluny ). El dijous a la presentació comentem la jugada amb uns companys del CEPOLC de Castelldefels i ja ens avisen que a Maspalomas ens mullarem una mica ,je je comencem be, que han variat el recorregut per estalviar-nos trams de pista, carretera i sobre tot la sèquia del any pasat . Ens passen el vídeo del 2009 on surten imatges Presi , txell , Nen . Despres a sopar una mica ( uns raviolis i una amanideta que dona l’ organització ) i a dormir que dema hi ha tela per tallar. Agafem l’autocar a les 22h i en ¾ d’ hora ja estem a “playa del ingles” on torno a trobar el companys de Castelldefels i l’estona pasa una mica millor parla’n de tot i res amb una temperatura prou agradable 15ºc . L’hora s’acosta i a les 12 donen la sortida. Tots a corre com posseïts per la platja i oh!! La primera sorpresa de la charca de Maspalomas baixen dos pams d’aigua ben bons, la primera remullada . Tot seguit entrem al Barranc que baixa pel mig del poble per on segueix baixant aigua tot remenat amb una catifa d’alges que dona un terra de lo mes lliscant , dos patinades , remullada, cop al maluc i a la cama. La cosa ja comença a pintar malament. El barranc es va fent cada vegada més pedregós i l’ aigua no deixa de baixar i els comentaris son del mes sortit que si no mes falten cocodrils al canyissars, algun japones perdut, fins que arribem a la “Degollada Ancha” , ara toca pujar una mica fins una pista on comença una agraïda baixadeta per arribar a la pressa d'Ayagaures (km 21) on esta el avituallament líquid en forma de cuba del exèrcit , trec el plàtan que he portat però em dono compte de que m’ he deixat els sobres de recuperation a casa, ole ole .Son les 3h45’, aquí el recorregut canvia una mica respecte l’any pasat i es veuen les llums com s’enfilen per un corriol costerut sense gaires trosos per recuperar. El sender desemboca a el camí ral "Llanos del Garañón"continuem pujant. Arribem fins a una pista de terra per la qual continuem a l'esquerra. "Llanos del Garañón". Una mica més endavant arribem a una nova cruïlla
senyalitzat que seguim a la dreta, per un camí que
baixa zigzaguejant fins Tunte nou avituallament amb força gana. En aquest lloc em dono compte que no posa cap referncia ni a hores de tancament ni kilometratge ni res . Sortim direcció de la "Degollada de cruz grande"ja va sortin el sol i el dia esta clar, “malo” fara calor. Seguim per la carretera d'asfalt a l'esquerra i després de passar un petit congost agafarem una desviació amb una pista de terra a l'esquerra. Tot avall fins arribar a la zona de les preses de Chira, Soria, on hi ha un bar i un petit super que avui faran l’ Agost ( cocacolas, aigües ,bocatas ,etc.)Son les 10h i penso que vaig be de temps pero la cosa es comença a posar “chunga”, mes calor que l’any pasat i no m’agradani un pel . Ni un núvol i ara recordo que ahir a les 10h estàvem a 28º a la capital uf!!. Trobo gent que ens dona anims, el cami puja de valent i veig un salt d’aigua molt maco on aprofito per fer unes fotos i descansar una miqueta. Seguim per un senderó que veiem just davant fins a arribar a una carretera asfaltada que ens porta a la presa de las Niñas (65km) 11h30’ . L’ any pasat hi avia una cuba aquest nomes garrafes , en aquest punt plega una de les favorites la vasca Lidia Gómez , petem la xerrada amb els nois del control on ens comunican que no estem al km 65 sino al km 54 això em tira per terra tots els meus pensaments de fer un bon temps. I que el control del Roque Nublo ( aquest any si que tenim que fichar a la base ) tanca a les 18h ????? pugem cap l’ Aserrador vinga tu cap a munt cap avall. aquestes alçades ja, el calor ja fa de les seves o la pajara o jo que se pero estic una mica marejat i la panxa vol fer de les seves . arribem al Roque Nublo sobre les 15h, el primer Manuel Heras ha pasat a les 7h40’ a mes de 40’ del segon, Arnau Julia. Baixem a la carretera depresa fen zigazages entre la gent, un altre cuba ens espera al encreuament, on els militars tenen presa per fotra el camp, cony ells no foten res i nosaltres necessitem l’aigua. En aquest punt pleguen mes de deu persones la majoria Italians que ja en tenen prou. Uns companys ens diu que espavilem perquè ara resulta que Garañon tanca a les 18h, això ja no te nom; uns A uns altres B. Vinga tots a córrer cap el Pico de las Nieves (la cama em fot mal,de la caiguda al començament i tinc unes ganes de enviar-lo tot a rodar anar a casa a sopar i a dormir a un llit ). Sona el mòbil ,un missatge d’anim del Presi (
COM US HE TROBAT A FALTAR). Pujada per les cordes per la Degollada de los Hornos i cap amunt que el rellotge corre. Arribant pel cami ens trobem unes perdius passejant pel ben mig del cami. Mes anims de la gent que esta dalt del cim on una noia m’ofereix uns fruits secs i oh!!, Una cocacola que bona que esta, corre corre que no tenim temps que perdre i per sort fot baixada i a les 17h30’ ja arribem a Garañon, aquí mengem una mica de macarrons, fruita i galetetes. Tenim temps de barallar-nos amb els comisaris pel desgavell d’horaris i kilometratge que donen als controls i ells per no portar el peto a la vista, que pesats. S’ aixeca una boira i un ventet que convida a fotre el camp ràpid, sera el fred o el jalar pero ja em trobo millor i començo a anar mes depreseta. Anem cap a la Cruz de Tejeda on tornem a pujar per tornar a baixar, un trencacames, i aixi una bona estona trosos de carretera pista i corriol. Ara ja hem fet un grupet amb uns “nanos” de’ Almeria i un Alemany que no te ni idea del idioma , tot per senyes je je, arribem a Teror on descansem una mica, mengem una mica mes i sobre tot el cafè i la Coca-Cola del Caprabo va que vola. Ara comença el tram nou de la cursa (allà ens enterem que el Barça ha empatat i el Madrid perd, els d’Alacant també son cules). Tornem enrere una mica seguin la carretera fins arribar a la “Finca Osorio” pasem per endavant de la casa i enseguida surt un cami a ma esquerra que diu “ subida al Pico “, però Las Palmas no estan abaix ?diuen els d’Almeria. Be pugem uns 900m de camí fins arribar a una sèquia petitona que tindrem que seguir planejant quan arribem a una casa toca tombar a l’esquerra i ara cap avall amb una forta baixada de fanguet que llisca que es un content, al final ens trobem uns pobres ciclistes que fan les funcions d’ indicadors i ens ajuden en el que poden mentrestant passem pel petit poble de “los Castillos”per tornar a pujar un altre cop. A la sortida del poble em trobo al ben mig de la pista dos cabres o el que sigui com si fossin gossos guardians , arribem a una zona militar, mes endavant al peu d’una creu girarem a ma esquerra per baixar un altre cop al poble de “ Santidad Alta” on ens liem pels carrers sort d’unes senyores molt amables ens indican el cami correcte tot lamentant per on ens fan anar , “mi niño cuidado con el barranco” mi niño cuidado con..” Ens trobem amb una carretera veïnal que al final es converteix en sender i fa un ziga-zaga prolongat fins a enllaçar amb altre que apareix a la nostra dreta. Continuem per aquest sender fins al final del barranc. Per on anirem uns quans kilòmetres fins arribar al poble de “Tenoya” on tornem a trobar els pobres ciclistes –guies que ens informen del camí a recórrer. Aquesta gent porten desde les 8h del mati cap a munt cap avall. Després de pujar uns 10 mts ens trobem amb una corba tancada a l'esquerra, anem de front per un corriol que comença a la nostra esquerra. Mes endavant tornem a trobar un altre barranc el qual seguirem una estoneta al final ens trobem amb una carretera d'asfalt i girarem a la dreta per començar a pujar. Després de pujar una dura carretera d'asfalt i abans d'una corba tancada cap a la dreta, agafar un sender que comença per la part esquerra de l'asfalt. Continuem per aquest sender fins que es creua amb una pista i realitzem una ziga-zaga en pujada per un sender que surt a la dreta on trobem el últim control. Ja veiem per fi la ciutat de Las Palmas allà abaix. Aquesta vegada els comissaris de la cursa ens donen la rao per la duresa del tram final. Be enfilem la teòrica baixada fins Los Giles i així enllaçar amb el camí antic, tot baixada 3km fins la carretera, un control de protecció civil talla el pas dels cotxes pel pas dels caminants es d‘ agrair no tindre que jugar-te el físic al final quan els reflexes ja no estan al millor nivell. Arribem a la meta cansats desprès de 27h 30’ nomes hi ha musica algun comissari i el cap de la cursa donant ànims als últims participants. I ara com que no he caminat prou a peu al hotel a dormir una estoneta que dema toca matinar per recollir la samarreta, parlar amb el tercer classificat l’Adolf Aguilo tot comentant el tros final on no han sortit el números a ningú i apa a córrer que l’avio s’escapa cap a Barcelona. Torno a trobar els companys de Castelldefels i comentem la jugada de la Sur-Norte i la Gran. A Barna ens espera un temps ven diferent al d’aquí amb fred i pluja. Espero recuperar-me be per començar amb milllor peu la copa i tornar a trobar els amics per riure una estona mentre caminem.

Publicad per: CEICATALUNYA - de març 14, 2010