La sortida guiada pel company Joan Iborra, infatigable coneixedor d’aquest indret i llogarrets propers, ens capbussarà en les entranyes d’aquestes peculiars i alteroses formacions rocoses que amb la Serra del Catllaràs encaixonen aquesta bucòlica vall de la qual l’eix vertebrador és el Riu Mergançol.
Comencem a caminar per la carretera en direcció al proper poble de Borredà, i sense acabar de sortir del mateix poble de Vilada ens disposem a trencar de seguida a la dreta per a un carrer avall per poder trobar l’encreuament de la Riera de Vilada, afluent del Mergançol, a l’alçada de Cal Baixador. En aquest punt es fan valer les nostres habilitats d’equilibri per a creuar la riera, no sense alguna riallada afectuosa, efectuant saltirons de pedra en pedra, col·locades estratègicament per a poder travessar el flux generós del cabdal d’aigua. Cal afegir que tot i que el trajecte es troba plenament senyalitzat per dur-nos al destí, cal estar atent a les indicacions.
Passada la riera i sense gaires entrebancs girem a l’esquerra amunt seguint una pista que ens durà al Collet de la Serra, Km160 de la carretera C-26, per a enllaçar amb un corriol a la dreta i que anirà serpentejant entre la carretera i un filat de tanca pel bestiar. Seguidament baixem suaument per agafar una pista a la dreta fins a trobar-nos amb el Pont del Climent que l’haurem de creuar ara per sobre del Mergançol. Ja a l’altra banda del pont es pot dir que comença pròpiament l’aventura senderista, que ens endinsarà, primer pels primers contraforts de la Serra de Picancel i tot seguit a cercar els senderons d’ascens cap el nostre destí dins la laberíntica Serra de Picancel.
Tots en processó i agafant el ritme marcat pel nostre company i guia local Joan Iborra, que en cap moment perd la capdavantera de la filera, voregem la muntanya pel sender que transcorre entre el Mergançol i el primer braç visible del pantà de la Baells a la dreta, i pels topònims Coll del Biel i Els Millassos a l’esquerra, per conduir-nos a l’indret anomenat Canals de St. Miquel, a on bruscament trenquem a l’esquerra per enfilar de dret pel corriol ubicat en el Rec dels Calletons. A mig camí i havent fet un munt de ziga-zagues amb forta pujada fem una aturada per a agrupant-se, reposar i fer un primer mos acompanyat amb vi de la bota d’en Santi que entra d’allò més bé.
Prosseguim pujant pel tortuós corriol i arribem a un encreuament a on hem de decidir seguir recte cap a l’ermita de St. Miquel de les Canals o fer un gir cap a l’esquerra que ens durà de patacada al Collet dels Pins( 995m.), optem per girar a l’esquerra, desatenent a poder fruir del paratge i l’arquitectura rústica de l’ermita, no fos cas que arribéssim tard i perdéssim la taula.
Arribats tots al Collet dels Pins trenquem altre cop a l’esquerra per enfilar de dret i concloure a la fita traçada: Serrat del Migdia ( 1082 m.). Aquest últim tram de sender amb algun tros de remarcable pendent, és un compactat pedregam de conglomerats, a on a meitat de singlada de l’últim i reeixit esforç i vorejant la capçalera del nostre amfitrió morrió rocós, apareix un petit arrambador de corda fitxada a la rocosa paret per a subjectar-se en cas de relliscada i evitar caure al fondal, tot just abans de coronar el preuat cim.
Des de dalt el mirador natural es visualitza una amplia panoràmica de tota la vall del Mergançol i més enllà: la Serra de Figuerassa, Serra d’en Sitja, Pedraforca, Serra del Catllaràs i un munt de topònims humans i geogràfics, tot un prodigi visual. En aquesta fita i al costat d’una asta sense insígnia i on al seu peu hi ha una mena de pessebre sense naixement, però amb el bust d’una imatge religiosa al seu interior, posem cloenda a l’ascensió. Es també en aquest vèrtex on reposem una bona estona per a repartir i mastegar coca amb xocolata i altres llaminadures, també per a decidir a qui li toca fer el reportatge de la sortida: premi per a mi.
Havent omplert de nou l’estómac emprenem la baixada de retorn al Collet dels Pins per girar a l’esquerra a la recerca de l’engorjat del Torrent Fred. La baixada per l’engorjat entre esperons altius i rocosos, vegetació mixta i espessa, alternant amb clarianes a on la roca aflora el seus còdols compactats i despresos per l’erosió, fa respecte i alhora goig de transitar-hi. Una i altra vegada creuem el torrent amb el mugir constant de l’aigua, no sense alguna anècdota, com que, algun membre expedicionari es llença dins alguna petita resclosa natural i remulla el resta de companys presents, coses de la segona joventut.
A mitja davallada de camí, fem un gir amb pujada cap a la dreta, son dues encara lleus ascensions abans de deixar el Serrat del Migdia, per a coronar el Portell de l’Ovellar (751 m.), pas estret entre dues parets verticals de roca admirablement tallada. Passat aquest últim estrall geogràfic, realitzem l’últim descens abans de sortir d’aquest rocam per a arribar altre cop al Pont del Climent i finalitzar el proposat circuit circular per aquest enigmàtic racó de mon. La resta del circuit és el mateix fet a l’anada fins a arribar al poble de Vilada. Un darrer entrebanc: en aquest últim passatge de camí, més o menys planer, i ja havent deixat el serrat i creuat el pont, el aleshores separat grupet pioner va errar el tir per a desprès haver de rectificar i concloure altre cop a la senda correcta, esdevenint conseqüentment els últims en el punt de retrobada final, coses de la distracció i l’oblit.
I per a finalitzar aquesta magnifica jornada acompanyada de l’avinentesa d’una primavera avançada, sol i calor a dojo, sort encara dels tancats engorjats amb la retinguda humitat del frondós bosc, agafem les taules per a un merescut refrigeri. Desprès la majoria del grup expedicionari, més l’afegitó del company Paco Ramos i el seu seguici familiar, enllacen amb el prèviament reservat cobert de la casa, per a degustar les exquisides arts culinàries locals a la mateixa fonda que havia esdevingut fita per a començar i finalitzar l’encontre descrit, menys altre cop, com si d’una maleïda maledicció es tractes, el últims de Granollers, que amb recança varen haver de marxar.
Annexa: dins el terme municipal de Vilada i deixant de banda altres trets geogràfics, geològics, botànics, fauna i moltes altres virtuts mereixedores de coneixença, podem fruir del romànic local: les restes imponents del castell de Roset, la parròquia de Sta. Magdalena de Gardilans, l’ermita de St. Miquel de les Canals abans esmentada i dins el mateix poble de Vilada l’església de St. Joan de Vilada d’origen romànic i ara només conservant algun traç d’aquella expressió arquitectònica.
Salut i arreveure.
Jordi.