KAMI-CEI 2011 - Alpens, 13 de novembre.
Què va ser això de
Va ser escoltar, atents, el soroll tan
subtil del caure de les fulles de la blada. (“Si, home, aquell arbre de fulles amb les galtes ben vermelles,
vergonyoses de saber-se tan boniques, no les veus allà com cauen, com freguen
les branques, com tremolen? No les sents?”)
Kami-CEI va ser caminar acompanyat per
les persones amigues, tranquil·lament, regalant-nos temps per a assaborir les
paraules, les emocions, els sentiments. Temps per explicar-nos com va la vida,
tan difícil, tan apassionant.
Temps, potser, per robar-nos mirades
furtives, per transmetre senyals d’amors desitjats, o prohibits, ves a saber! Temps
de fer noves amistats, i temps de retrobar-ne de perdudes en els llocs més
distants, temps, també, de caminar sol i de retrobar-se a un mateix, amb
aquelles coses més íntimes.
Va ser pujar muntanyes sense ni
adonar-nos-en, embadalits com estàvem tot admirant els núvols que corrien amunt
i avall, veient com s’abraçaven els uns amb els altres, com jugaven a la cuit
amb les muntanyes més llunyanes, sempre dibuixant composicions noves, com si
fossin bodegons immensos que un artista preparés només per a nosaltres.
Va ser menjar xocolata desfeta,
boníssima, cuinada de la saviesa i del temps infinit, tan senzill, com l’art
pre-romànic de Sant Pere de Serrallonga. I asseure’s a l’herba i riure, i fer
gatzara amb les medalles que sense voler ens posàvem a la samarreta amb la
xocolata que regalimava, traïdora!
I caminar la carena de Puig-cornador,
passant pel Collet de la Bruixa ,
i vigilar, que no se sap mai, una mica de reüll, el racó amagat, precís,
d’aquell possible bolet, tan escàs, tan cobejat.
Kami-CEI també van ser les
llaminadures de Coll Tallat, i els fruits secs i la taronja, tot amb el gust
dolç de les persones sempre disposades a donar un cop de mà, amb el somriure
sempre fàcil. I riure de saber-se tan maldestres quan bevíem a galet l’aigua
del càntir, aquesta mena d’objecte oblidat en els records dels avis!
Va ser descobrir la grandesa del món
vist des de Santa Margarida de Vinyoles, que ens esperava com si fos un efecte
especial preparat per a sorprendre’ns, quan tot just sortíem de la fageda, encara
una mica esporuguits.
Aquí, a sota la fageda, ens havíem
embolcallat amb els ocres i els vermells i la claror pàl·lida, difusa... Havíem
gaudit de la solitud, del silenci, del glop d’aigua de la Font Fosca...
Kami-CEI va ser, encara, una
oportunitat pels més joves per experimentar el vertigen del córrer per la
baixada de Matamosses, (“Corre! Corre més
ràpid! No paris, no t’aturis!) i passar, rabents, per sota Roca de Pena,
sense ni adonar-se de la màgia de la pedra, (“Que no has vist els encantats? Si, si! S’han amagat tot just quan ens
han sentit!”).
I va ser tenir temps, encara, per a
menjar-nos l’entrepà de botifarra i acabar de dir-nos tot allò que havia quedat
a mitges i compartir amb els que anaven arribant i els que ens esperaven,
l’alegria d’un diumenge al matí que va valer la pena de viure, o i tant que si!
No sabies què era la Kami-CEI ?
Doncs va ser tot això i encara més coses.
Saps? Seria molt llarg d’explicar. S’ha de viure!
Ara ja ho sabràs! Jo, de tu, un altre
any, no m’ho deixaria perdre!
Joan Iborra Plans,
Alpens, 16 de novembre de 2011
