Tota la
setmana donant voltes als aspectes logístics de la cosa: que si un paravents a
la borsa que deixaré a Planoles, que si un gel mes a la motxilla, que mes val que sobri, dubtes entre les Hoka,
les brooks, les assics, que no resoldré fins el darrer instant, preparant els
tracks, analitzant el recorregut (relativament, mai he calculat quan trigaré
entre els diferents trams, però, com a mínim sabia que hi havia 6 gran pepinos)...Podria semblar obsessionat
, per la temperatura (el calor em va liquidar a Coll de Nargó)
l’alimentació (últimament l’estómac
s’em tanca a les primeres de canvi) però, sobretot, pel coco. Potser porto
masses marxes aquest any i necessito parar, per dedicar mes temps a la família,
a llegir, a no fer res... En fi, les neures de sempre.
Per obviar-les, setmana intensa de feina que s’acaba el divendres a
les 9 de la nit (alguns ja estan sopant al polisportiu de Sant Joan) i cap a
casa, a cuidar al Dani mentre la Lola s’en va a sopar (es l’asimètric pacte que
hem fet aquest i molts d’altres caps de setmana, sap el que significa per mi la
muntanya i, encara que no li agrada especialment, em deixa fer...com diria el Juanito,
una santa). Afortunadament, amb el Dani sopem i anem a dormir d’hora: li dic
que tinc son i que m’expliqui un compte i, encara que sembli mentida, la cosa
funciona i, a les 23h, estem els dos sobats. A les 2.30 sona el despertador
(tot el que dormiré fins diumenge nit),
i comença el ritual: Hoko integral (amb la samarreta de campions de la CCCR a
sobre), Hoka als peus i esmorzar de nutella que costa entrar...
Al cotxe m’adono que m’he deixat el gatosport (millor, el que tenia fet
era el salat i, la veritat no em ve de gust fins molt avançades les marxes) i
cap a Sant Joan falta gent. Arribo bé
però els dubtes segueixen i, en el darrer instant (devia estar inspirat)
em calço les assics en comptes de les Hoka....amb els desnivells de pujada les
Hoka m’haurien matxucat els dits: l’ideal hauria estat les assics a les pujades
i els Hoka per baixar (almenys no tindria el maluc en carn viva, com ara) però,
com no es pot, les Hoka aniran a la bossa de Planoles, per si els flyes.
En recollir el dorsal, i la bossa (plena d’obsequis) i deixar la borsa
de Planoles, comencen a aparèixer amics i, la càmara a fer les primeres
tonteries. No acaba de funcionar i em posa dels nervis, no puc fer foto del CEI
i, les que faig (o en les que surto) no es amb la meva...
Saludem a gent del CEI, tallaferros, mohicanos, corredors... i cap al
redil de sortida.
Un esclat de focs es la única cosa que recordo, i ja estic trotant. No
sé perquè sempre he de fer això. Bueno si, és una qüestió psicològica:
necessito veure que, al principi, vaig relativament bé i que puc anar fent un
marge respecte als temps de tall (sempre son mes justos ). Afortunadament, fa massa son i va bé començar
a pujar de seguida. Així quan t’adones ja t’has cruspit el primer pepino. Vaig
veient les fileres de gent i com de llarga i costeruda es lal pujada però ara
no penso en el que ens falta: vaig fent llistes, de coses que no puc deixar de
fer, de gent que està i no està, de la gent que esta a Cap de Rec. En això que
em passa el Gralla fent broma i xerrant
qual Dolo i el Jesus Agudo mes discret , em veu barallat amb al càmara de fotos... Vaja dia per espatllar-se...
Com no he calculat temps, no se si vaig bé o malament de ritme però el
gps marca 5,5 en pujada (cert que això no ha fet mes que començar). La idea era
actuar amb el gps “a la Xeix”: portar
l’etrex i canviar-li les piles a Núria i encendre el 310XT per la nit, que avisa
si et desvies... Això es el que hauria fet (i va fer) en Xeix: jo vaig acabar
les piles a Bastiments i no vaig encendre el 310XT tot i portar-lo al canell,
total, estava tot ben marcat, lo del ritme era el de menys i, entre els 3 que
aniríem junts la segona part, sumaven 5 gps...
Quan em vull adonar, estic a dalt del Puig Estela (el diploma diu que
en 2 hores..) i allà faig la foto del
Puig, de Pardines i del menda ; a la foto es podrà veure que em vaig posar
protector solar (de fet, em vaig polir tot un pot de 200 grs i encara així em
vaig cremar...) Continuo carenant i baixant cap a Pardines. En la baixada
podria apretar mes, però sempre em costa demanar pas i, total, amb el que queda
per endavant...
Vaig fent la goma amb una parella de Banyoles (amics del Pere Massó)
la Mariona i el Josep Ma. De fet, anirem fent al goma fins al Coll de la Marrana
amb ella i Bastiments a ell, (em va passar al crit de pits i collons, crit que
mai he entès, però vaja). Al final em traurien prop de 4 hores....relaxing
time.
A Pardines l’Assumpta em fa una foto que reflecteix la meva estultícia
i em diu que els TTT no han passat encara i que el Bodi feia 10’ que havia
marxat. Ondi doncs potser vaig massa ràpid. De les poques coses que em vaig
mirar es que Pardines tancaven a els 11.15 o sigui que he fet en 3.20’ el
recorregut i ja port 2 hors de marge... Collonut.
Surto per la carretera i primera i única marrada al recorregut. Sort
que el Gralla em crida a capítol i cap a dalt que fa pujada, a per al segona
del dia... De seguida el seu grupeto em deixa enrera i jo fent fotos dels
pujadots, bevent aigua del qualsevol rierol (encara que porti 2,5 l a
sobre) o fent enquestes a usuaris de
lasportiva sobre el que li han durat
sense trencar-se per la puntera: en la pujada em surt un estrepitós 5 a 2: s’ho han de fer
mirar aquest paios perquè, amb el grip, estabilitat i esmorteïment que tenen,
aquest petit defecte les ensorra comercialment...
Amb la tonteria son mes de les 11 i la segona pujada se las trae. Veig
un pic i penso “hòstia la broma” fins que, un ànima caritativa diu que anem al
coll de tres pics que no hem de pujar allà dalt. Quan veig cotxes d’adfs i protecció civil a
la meva alçada no puc menys que alegrar-me. Ja porto 2 pepinos, un terç de les pujades, i no anem
tant malament.
Quan arribo al control penso de seguida com dimonis han pujat tot allò a dalt...amanides de pasta, begudes isotòniques, coca cola, aigua, un 10, com sempre, als de l’organització i als voluntaris.. Serà l’únic avituallament que faci bé: menjo, carrego aigua a tope (fins a Núria sembla que no hi haurà mes), poso a mà gels i barretes... però m’oblido de les fotos. Em trobo a l’Andreu que va ratllat i em diu que ho deixarà a Núria (a mi ja m’agradaria saber segur que arribaré allà...) i amb un adéu ja m’agafaràs, surt i no el torno a veure fins Bastiments assegut entre pedres i telèfon en mà...
Quan arribo al control penso de seguida com dimonis han pujat tot allò a dalt...amanides de pasta, begudes isotòniques, coca cola, aigua, un 10, com sempre, als de l’organització i als voluntaris.. Serà l’únic avituallament que faci bé: menjo, carrego aigua a tope (fins a Núria sembla que no hi haurà mes), poso a mà gels i barretes... però m’oblido de les fotos. Em trobo a l’Andreu que va ratllat i em diu que ho deixarà a Núria (a mi ja m’agradaria saber segur que arribaré allà...) i amb un adéu ja m’agafaràs, surt i no el torno a veure fins Bastiments assegut entre pedres i telèfon en mà...
Intento trotar a la baixada però no hi ha manera. Això de l’artrosi es
el que té, abans pujava com una merda i baixava quasi com l’Alpenser i ara
m’avancen fins i tot les tortugues.. Ara trobo a faltar l’esmorteïment de les
Hoka però no es pot tenir tot. Quan estic a baix fa pupa de veritat el maluc i genolls dret o sigui
que iboprofé al canto i intentar mantenir la mecànica : retroversió pèlvica,
evitar bloquejar genoll... Penso en lo afortunat que soc, fa poc mes d’un any em volien plantufar
pròtesi de maluc (de fet, tinc el maluc
per això i molt mes) però amb un bon cirurgià (el dr Tey) un bon entrenador (en
Toni) i un bon fisio (en Jesús), hem fet un quasi miracle. I aquí estem, començant la pujadeta al Coll
de la Marrana. Primer penso que no deu ser tan difícil, doncs el Juanito fa el
proper cap de setmana una sortida familiar del CEI per aquests indrets però de
seguida recordo l’excursió “familiar” (vaig estar a punt de portar al Daniel en
al motxilla a l’esquena, sort dels consells de l’Iborra) pel Carançà i,
sobretot el fet que el Juanito pretén baixar, no pujar al Coll...
El fet es que fem cim amb un
vent que apaivaga al calor i cap a
Bastiments falta gent. Em dic que es com una pujada a Monserrat apa, en 45’ som a dalt, tot ple de pedres (el
que els beneits diuen terreny tècnic). En aquest tram m’encigalo bastant: no
m’agrada el terreny tècnic (tot i que podria haver intentat baixar mes ràpid),
no m’agrada grimpar i, sobretot, algunes posturetes fan crepitar el maluc fins
a extrems risibles si no fos que fan un mal.... Per acabar-lo d’adobar, en una
d’aquestes clavo el pal esquerre entre unes pedres i jo vaig al darrere.
Afortunadament, el pal em salva d’una caiguda guapa guapa però, a canvi, es
trenca pel mànec. Collons, no portem ni la meitat ja tinc excusa per
plegar...Però m’enrecordo d’una situació similar a la N-Q del 2007 amb el Joan
Iborra a coll de Pal, i em dic que no em puc deixar anar a les primeres de
canvi.
Incomprensiblement tinc un rampell de practicitat i allargant el pal
al màxim i separant la part trencada, em queda quasi a la mateixa alçada que
l’altre.. doncs apa seguim, preguntant de control en control fins a Núria per
esparadrap o similar, allà, un paio que desprès resultarà conveí de la Dolo (a
qui no coneix la Dolo?) em farà una apanyamenta macgiveriana que em permetrà
superar aquest problemeta.
En això que em passa la Quima mentre jo em vaig tirant a sobre de cada
clapa de neu que veig. Amb l’Andreu i una altre companya que pensa plegar a
Núria (ja ho vam fer junts a Coll de Nargó) vaig fent al goma: mes ben dit,
ells troten en baixada i, de cop s’aturen
dient que ja no poden mes... Jo vaig veien Núria, penso que podria arribar de seguida si pogués trotar i em desespero.
Truco a la Lola i li dic que, potser plego i, a la nit estic a casa. Molt cas
(com sempre) no em fa i ja a Núria fem
les coses per ordre: guardo el gps, arreglo (m’arreglen el pal moltes
gràcies!!), busco, desesperadament (han tancat el bar i he d’anar al de
l’hotel) un par de birres i em disposo a
jalar una altre vegada pasta.
En això que arriba tothom: el mestre Amiel, en Xeix, el Xavi i la Natalia i els TTT. A sobre, al Dolo em diu
que en Torrijos i l’Esteve venen a prop i que, malauradament, el Blas ho ha
hagut de deixar per l’estómac, un altre vegada (t’ho has de mirar Blas, ). La
veritat és que en aquest ambient, no puc deixar-lo aquí, no puc no pujar al
Puigmal per reviure totes els sensacions de l’any passat i, per això, quan veig que el capità Amiel
enfila cap a dalt, jo vaig al darrera: se que és una roda exigent, però bona
pel meu ritme (son molts kms d’anar plegats...).
Doncs apa, cap a dalt. Curiosament es la pujada que mes en va costar.
Suposo que el cúmul d’emocions (o el ritme del Jaume)... el pobre Xavi m’anava
esperant, tot i que també tenia problemes de rampes i, el mestre Amiel, potser
volia batre el temps de l’any passat. El cert és que, quan ja desesperava, veig
el cim
i, clar, em poso a plorar: ja
estic aquí, he trigat un any però estic aquí i fent el trail. Hi ha música però
no hi ha Volls, ni fotos, ni fada cargolina amb al bareta màgica, ni el Juanito
amb el megàfon...Intento no pensar molt i, em faig una foto (2) per testimoniar al moment i, cap avall que el
Xeix s’ha llençat .. De seguida enganxo al mestre Amiel i al Jesús, que no va
molt fi del genoll (no anar molt fi en el Jesús no es molt significatiu, tampoc
anava molt fi a Coll de Nargó i va ser un dels 25 que va finalitzar...).
De cop i volta a mitja baixada veient un paio amb calces de bàsquet i
samarreta blava... tallaferra. No pot ser, es l’Uri, Doktor8, Oriol Antolí, el
mega crack de la VCUF que està pujant per animar als de la cua i per veure la posta del sol des del cim...
Sense paraules.
El mestre posar un ritme de cal deu i ens quedem enrera el Jesús i jo,
que començo a grinyolar estrepitosament
del maluc...mes retroversió pelvica i baixem Pas de lladres avall amb
una mena de caminar de pressa (sort que
no em veu ningú per que gravat, seria ridícul) que em permet enllaçar amb els
Xavis i el mestre Amiel poc abans
de Corral Blanc just per fer-me l’enèsima rebrincada de
tormell esquerre (aquell que tinc de goma des que era un jove eixerebrat
jugador de rugbi...) . Allà ens diuen que el primer ho ha hagut de deixar i
penso que encara tinc possibilitats... Fora bromes, ens posem cecs de síndria i
meló i tot just quan arriben els TTT, nosaltres marxem. A mi m’agradaria anar
tots junts, però ser que cadascú té el seu ritme o sigui, que cap a Planoles on
uns voluntaris en forma de nens ens porten les bosses, ens donen de veure i ens
tracten molt i molt bé.
El mestre aprofita per passar una bona estona (el Xeix decideix que
tira milles) perquè es canvia de tot. Jo no agafo ni les barretes de la bossa
(cras error) de fet, deixo unes avellanes que portava per quan em canses del
dolç (mes error encara). Quan sortim, el mestre es dona compte que no ha
carregat aigua i gira cua (lloat sigui el senyor, sis horetes que vam trigar
fins a Campelles...) Desprès de passar l’estació, comencem la pujada, jo veient
al davant els llums del Xeix i, al darrera al capi. Estic a punt de treure el
MP3 per distraurem i evitar la son, però seria la primera vegada aquest any, o
sigui que aguanto i capa dalt a per la
penúltima pujadeta. S’en va fent llargueta i comença a fer una miqueta de
rasca... a mitja pujada hi ha una font i allà em trobo al Xeix fent ganyotes per
beure. Omplo dipòsits i pugem juntets, amb el Jaume en la distància (ens va
avisar que pujaria a ritme Tor...)
El cert es que no trobem cap control a dalt i ens comencem a rallar.
Això vol dir anar fins Campelles...dons son prop de 20 kms sens avituallaments
ni líquids... Sort que es de nit, no has de veure tant i hem aprofitat l’única
font que rajava per recarregar... A mes, la baixada em recorda la de la
Margineda en Andorra, picada, sense corriol en moltes ocasions. La veritat es que
en Xeix va cascadet de peus i el mestre no es de córrer. Ja em va bé penso, amb
una mica de sort ens enganxa l’Iborra, que baixa que se las pela.
Desesperats enfilem un tram
final de carretera, pista i corriol i, quan quasi finalitza la baixada i veiem
el poble una mica a dalt (això de fer-te baixar per torna a pujar es el sino
dels trailrunners). De cop experimento una aportació sobrevinguda d’energia en
forma de 3 (no una ni dos) descàrregues elèctriques d’una tanca a la que se li
ha despenjat un fil que deu haver fet de les seves entre els participants. En
Xeix, molt amablement, em pregunta que faig, mentre jo em contorsiono com crec
mai he fet ( i espero no tornar a fer) i fins i tot el pal (que es de carboni)
fa contacte..
Arribem a Campelles i ja pensem en el Taga. A veure si podem començar
abans no sorti (massa) el sol. O sigui que rapidet cap Ribes, on trobem el
pobre noi del control sobat. Jalem una miqueta ( a mi ja no m’entra res, ni
gels ni dolç, i les barrets salades les he acabat; m’anirà fent soroll
l’estómac fins Coll de Jou). Aprofiten els meus companys per perdre pes al
lavabo i cap a dalt.
No se si va ser el càrrec de consciència per haver anat xupant roda
mes que al davant des de Núria, la constatació de que era la darrera pujada o
la descàrrega elèctrica, el cert es que em poso a tirar cap a dalt i farem el
pujadot en 2.30’, amb pauses per fer fotos a tort i a dret (bona excusa per
recuperar l’alè) i, fins i tot, tombar-nos una mica a gaudir del paisatge i de
els emocions contingudes (mentre el pobre Xeix arribava). Lluny albirem un company
que està patint i que esdevindrà finisher el Fran i, amb menys problemes dels
esperats, coronem el Taga. Parlo amb la dona (però tu no anaves a plegar a
Planoles?) i amb el Pedro i cap avall.
A Coll de Jou, ens foten aigua per tot arreu i s’agraeix i em menjo
uns trocets de fuet que em saben a glòria. Ja conec la resta del camí i aquí,
anem marcant un ritme guapo amb relleus, per veure d’arribar abans al calor no
ens enfonsi...
La resta, emocions una rera l’altre: la primera salutació dels cracks
Guido i Mireia ( la darrera vegada que havia vist al Guido era en una muntanya
a Castelló, fa mes d’un mes...esperant a la Mireia i ara, ell, qui va quedar
SEGON en aquest bestialitat, esperant als TTT, al Pau, etc.. uns crakcs aquesta
parelleta), el capità Artigas i la Laura, en Bodi i l’Assumpta,
l’organització.. tothom desvelant-se per nosaltres. I, al poc, l’arribada de Xavi Torrijos i
l’Esteve i de la Dolo i l’Iborra. Impressionant. No hi ha paraules per
descriure el reguitzell de sensacions.
Però això no ha acabat i, per evitar dormir-me mentre baixo a casa, al
temps que dono satisfacció a una obsessió, em compro 1,5 litrs de granissat de
llimona que vaig bevent pausadament (i desprès pixant no tant pausadament) la
qual cosa em permet arribar a casa sense dormir-me al volant. Mig litre mes que cau en arribar a
Sant Boi (hem de començar la hidratació ràpidament), endreço les bosses i un
parell d’horetes de migdiada em deixen
quasi com nou.
Dos dies desprès, no sé el que son les agulletes. El maluc fa mal,
clar, només faltaria però les sensacions compensen tant: plenitud, pau mental,
satisfacció, alegria, companyonia... indescriptible...
Algunes fotos poden acreditar la cosa https://picasaweb.google.com/pacoramos64/Emmona12#
I si voleu llegir un bon escrit (lo meu es descriptiu) sempre podeu recórrer
al valor segur de l’amic Iborra, http://desdelcami.blogspot.com.es/2012/06/emmona-2012.html.
Es lo bo que té aquest esport. Que coneixes gent excepcional.
Moltes gràcies a l’organització, impecable organitzant una marxa molt
complexa. Als meus col·legues de patiment (son tants...), els amics i companys del CEI, el millor club,
Corredors, Talaferros, Sabadellencs de tota mena, a tothom.. Al Jesus i al
Toni, per cuidar-me millor que jo mateix i a la meva família (Lola, David i
Dani) per fer-me més fàcil aquesta
passió.
Fins la propera
